Es tracta de les restes del far de Buda, construït a Birmingham l’any 1864 a partir del projecte de l’enginyer i arquitecte Lucio del Valle i transportat per mar fins a la desembocadura de l’Ebre. Aquest far de ferro va substituir-ne un d’anterior construït amb torre de fusta l’any 1860 i, amb un total de 53 metres d’altura, en aquella època va passar a ser el far més alt del món. Va constituir tota una fita de l’enginyeria i a l’Exposició Universal de París de 1867 se’n va exposar una rèplica de 2 metres d’altura. En el moment de l’entrada en servei del far, aquest es trobava sobre les aigües, a uns 200 metres de la costa, però l’expansió del delta de l’Ebre va provocar que en pocs anys quedés a terra ferma. La decadència del far va començar a partir de les primeres dècades del segle xx quan, a causa de la disminució d’aportació de sediment del riu, el mar començà a guanyar terreny a tota velocitat. Aquest fet provocà constants desplaçaments en la base del far. Durant la Guerra Civil el far va ser dinamitat i cremat per les tropes republicanes. Atrotinat però encara funcional, mantingué l’activitat uns anys més, però el 1961 els fonaments de la construcció es trobaven en molt mal estat i un temporal el va abatre. L’any 1962 es va construir un far substitut de pedra de 48 metres d’altura que gairebé no va arribar a funcionar, ja que un temporal el va enderrocar l’any 1965.
Les restes del far es troben actualment submergides entre els 4 i els 7 metres de profunditat a més de 3 quilòmetres de la costa. L’any 2012, el CASC va fer dues prospeccions al jaciment i es va dur a terme un registre sistemàtic de la ubicació de les restes més destacades.
